miércoles, 7 de diciembre de 2016

LLUMENETES

LLUMENETES


Quin fred que fa aquests dies
i com bufa el vent de seré,
guaita! Com es mouen les llumenetes
que penjades adornen el carrer.

Si!!! Es que s’apropen ja les festes
les de Nadal, es clar!
Les mes grans, les més belles
i que tots amb joia, esperem celebrar.

L’arbre gran del centre de la plaça
nu, sense fulles ha quedat,
i jo, un any mes resto amb l’esperança
de veure’l de nou engalanat.

En el peu del seu tronc reposen
les sempre entranyables figures,
Josep, Maria i el Nen
acollits per cors sense fissures.

Dins la llar, l’arbre ja esta vestit
no em fan por les nevades,
com tampoc la fosca de la nit.
Llumenetes destinades

en brillar indefinit.

Mª Isabel Civit

lunes, 5 de diciembre de 2016

Farem un pessebre

FAREM UN PESSEBRE


Anirem al bosc a buscar molsa,
també recollirem branquillons
i pedretes boniques,
per posar-les a la vora del riu
on hi ha la dona que renta.

Una vegada a casa, anirem a les golfes,
allí, mirarem en el prestatge
que deixàrem les escorces de suro,
mig enfarinades encara,
restes d’il.lusió i d’esperança.

Mes reservades estan les capsetes,
no fos cas que es trenquessin les figuretes,
aquelles de fang que tan estimo
per ser record que del temps no passa.

Els taulons ja preparats esperen,
tots al entorn volem fer feina,
....les muntanyes, aquí, mare?
no fill!, més lluny, on el sol s’amaga
que d’allà vindran els Reis amb s’ha càrrega.

I ara aquí, ara més amunt...
ja va cobrant fesomia l’entramat celestial,
per fer rondalla tots cantant
en aquella nit santa

on l’Infant neix de Maria.

Mª Isabel Civit

lunes, 22 de agosto de 2016

Remenbrança

REMENBRANÇA
…………….

Noces d’argent en que aquest any celebren bona part de Montblanquins. Aquest poema està doncs dedicat a tots.


Tota una vida al teu costat i encara és poc.
Aquell ahir no sembla tant llunyà
i aquest avui, no espera el demà.

Segellàrem el nostre compromís davant de l’altar
estàvem tan segurs del nostre amor
que d’emoció les llàgrimes vàren brollar.

Ens mirem davant l’espill.
Tu, amb canes al cabell
jo…observo les arrugues.

Més, són les del temps,
no les maquillo….m’agraden
 igual que els teus cabells blancs.

La força del amor és única.
Cap sentiment l’iguala
és la qui enfoterix l’ànima quan està amb dubtes.

En moments de dol o tristesa,
junts ens abraçem, i amb silenci
estrenyem més ferm el lligam del amor.


Per molts anys puguin els amants continuar junts en el camí de la vida.


Mª Isabel Civit.      5 de juny de 2010

miércoles, 27 de julio de 2016

Somriu i mire´m

SOMRIU I MIRE’M

Veig en el teu rostre tristeza
i em pregunto perqué!
saps que el meu amor es per tu,
amb ma vida l’havia sentit tant clar.

Ápa! Arreglet i somriu
que junts sortirem a ballar!
les dues mans enllaçades,
i el meu cor sentirás bategar.

Mire’m i veurás que no menteixo
que per tu tant sols visc!
la meva vida tant sols es teva,
ja de mi no queda res.

Sé que estás inquieta
que no creus en l’amor!
tants desenganys en la teva esquena,
i tants sofriments dins el cor.

Per aixó t’estimo
per aixó et dic vida!
ja que sense tu moro,
i res del mon em crida.

Somriu i mire’m
eixuga aquestes llágrimes!
un passat no existeix,
encara que hi quedin engrunes

Mª Isabel Civit.

miércoles, 6 de julio de 2016

Sommiant

SOMMIANT

El sol radiant del migdia,
i l’ aixofogosa calor.
El vaivént del gronxador,
i els nùvols
i la vida.
Et recordo ,
restes sommni peró.
Ja no penso ja no em dol,
ni tant sols et nescesito
no estic sola, tinc el món.
Les rialles surten soles,
de l’ánima cap dolor.
Prop veig el cel,
es blau
es gran, es inmens
en el meu delit  respiro,
i em deixo portar,
i soc feliç
potser massa feliç
tot ha pasat

i tot esdevé.

Mª Isabel Civit.

miércoles, 22 de junio de 2016

Recors i melangia

.

                                                                             RECORDS I MELANGIA


M’agrada sentir la brisa de marinada.
L’olor de la primavera, i les orenetes,
que alegres xisclen al volta’n dels arbres
i busquen lloc on fer-hi estada.

M’acosto tot seguit a la finestra.
Quin plaer em dona el fullatge novell,
verd, color d’esperança
que remou sota la pell.

Vindrà l’estiu, la quitxalla jugarà a la plaça.
Recordo la meva infància. Oh, Senyor!..
jo, també allí hi era
més, ara sols queda l’enyor.

Seguirà l’altra estació del cingle.
La tardor... i les fulles presumides,
canviaran de color
perquè son donzelles presumides.

Ja no en queda ni una...
Les gelades del hivern han vençut,
troncs grisos, paisatge trist
silenci, records i melangia.

Mª Isabel Civit.

jueves, 31 de marzo de 2016

Guspires d'estima


GUSPIRES D’ESTIMA

Des de la torrassa del altiu campanar de Santa Maria,
hom es queda meravellat de tanta bellesa,
conreus i muntanyes adornen alegres
els vells paratjes de la Conca.

Vila noble desde fa centúries,
Montblanc acollía amb sencillesa,
a Reis i Princeses engalanades
per fer-la digna i encisadora.

Les guerres i les pestes sotregaren en ses pedres,
i amb pena envellía lentament,
peró amb esforç repararen ses escletxes
de nou, la constáncia de la nostra gent.

Qui pot dir que no t’estima Montblanc?....
si tu, sempre has somrigut,
la Verge de la Serra vetlla i está al teu esguard
i les muralles mai no han decaigut.



 Mª Isabel Civit.

miércoles, 23 de marzo de 2016

MISÈRIES DE L'HUMANITAT



Misèries de l’Humanitat

Romandrà algun dia la pau?...
El cor encongit ...
Colpegen tristos els seus batecs,
...deixeu-nos tranquils si us plau,
Què de la gola surti un gran crit,
El de l’amor, el que llueix com els estels.

Mª Isabel Civit.

martes, 23 de febrero de 2016

Hacia La Tumba


¿De quien será tal sollozo

como del alma salido?...

...es el gemido sin gozo

de una madre por su hijo.



¿Y ese murmullo lejano

que de lamentos parece?....

...es el calor de un rosario

que los fieles allí rezan....



¡Virgen Santa! ¿y esos ¡ayes!

que tan lastimosos siento?...

....son los gemidos de una alma

que se dirige a los cielos.



Las campanas de la iglesia

¿qué es lo que tocando están?...

¡oh! jamás tocan a fiesta,

creo a muertos tocarán.



Y ese ruido de ruedas....

y esa gente que triste anda?

...son los que a su albergue

al difunto acompañan....



Tal quietud y silencio,

¿que será?....oh, madre mía!

....las almas de un Campo Santo

que solas se quedan......

tras su agonía.



Mª Isabel Civit.

Seguidores

cosas

ACARICIANDO MI PIEL

ACARICIANDO MI PIEL
ROSA

Archivo del blog

Datos personales

Mi foto
MONTBLANC, TARRAGONA
Con una inmensa atracción hacia lo desconocido